Michel Foucault, en
algun lloc de la seva "Història de la bogeria en l'època clàssica",
destaca la situació liminar del boig:
Alhora amenaçadors i ridículs, se’ls tancava a les portes de la ciutat –ni fora
ni dins. I aventura que aquesta situació es manté fins avui, si considerem que
als afectats per trastorns mentals els col·loquem als límits de la nostre
consciència (això sería aquell punt en que no s’hi pensa gaire però tampoc s’oblida
del tot).
Començo per examinar
la paraula ‘boig’. La definició ‘mancat de judici o de raó’ sembla tan difosa
que se li pot aplicar a gairebé qualsevol persona, al menys en alguns moments
de la seva vida. L’ús que fem d’aquesta paraula també està plè d’ambigüitat.
Sovint diem ‘boig’ per significar ‘molt’ o ‘en quantitat desmesurada’, com al
dir ‘està boig pel futbol’. Cap dona s’ofen si li diuen ‘estic boig per tu’.
Ningú s’ofendria si li deiem ‘estàs boig’ davant d’una seva actuació especialment
agosarada.
Aleshores, ¿ a qui
considerem boig de veritat, en el sentit de dur-lo
a un psiquiatra ?
A qui té un comportament, per activa o per pasiva,
que xoca amb les persones del seu entorn.
El que xoca no és la manca de raó, sino algunes
de les maneres en que això es manifesta, és a dir, alguns comportaments. I
el xoc succeix amb les persones amb qui
tracta, el seu entorn.
Això de xocar tampoc
és completament clar. Certament, el boig no respecte les normes i convencions
socials que son part essencial de la civilització (recordem que ‘civilització’
vé de ‘civitas’: els ciutadans al tenir tracte freqüent els uns amb els altres,
creen normes de convivència –escrites o implicites– que permeten la interacció
sense topades); però a diferència d’altres elements que també xoquen (com per
exemple els qui no respecten la propietat aliena, o professen ideologies o
religions molt diferents de les del seu entorn), els bojos gaudeixen d’un
status especial; tot i ésser considerats transgressors, reconeixem un caracter
involuntari a les seves transgressions. Romanen, per a la societat, en una
espècie de llimb, ja que no poden ésser admesos ni tampoc castigats. “Ni
admesos ni castigats” vol dir que son apartats, ja sigui foragitant-los o
recloent-los.
Però el xoc implica
no–acceptació. Per comparar: de tant en tant algú troba que s’han d’eliminar
persones d’una certa raça, d’una certa ideología o d’una certa religió. I si
aquesta opinió coincideix amb la del seu entorn, se-l considera patriota (tot i
que, per part d’altres grups, se-l consideri criminal). Però si algú declara
que s’ha d’eliminar un determinat grup humà amb el que no hi ha conflicte (per
exemple: hauriem d’expulsar a les persones amb ulls verds), aleshores és clar
que es tracta d’un boig que diu bogeries. Tan sols assenyalo que els xocs no
depenen només “d’un determinat comportament”, cal una diferència amb el que es
considera ‘normal’ o ‘anormal’ en l’entorn on es produeix. I el que és
perfectament acceptat en un païs i època, es considera bogeria en un altra lloc
o moment. Això conecta amb la dita de Goethe de que "la bogeria, a vegades,
no és altra cosa que la raó presentada sota una forma diferent".
Les formes de
foragitar o recloure canvien en el temps. Avui ningú no entregaria un familiar
trastornat als mariners d’algun vaixell perque el desembarquin lluny de casa
seva. Però no és estrany entregar al dit familiar a una institució per tal que
‘el cuidi’, lluny del seu nucli familiar. No oblidem que totes aquestes
actuacions sempre estan motivades per la protecció; en primer lloc per a la protecció
dels que es consideren mentalment sans, ja que tenir cura d’una persona
afectada d’un trastorn mental és, com a mínim, esgotador; i en segon lloc, per
tal de preservar la resta de salut (la física) de l’afectat; salut que, sovint,
no entre dins del seus temes d’interès.
En relació a la
reclusió, fa poc més de dos segles Pinel va gosar treure les cadenes a persones
tancades per la seva ‘manca de judici’. Quan posar cadenes va passar a
considerar-se un tracte ‘poc humà’, es varen trobar alternatives (com ara la
camisa de força). Fa cosa de seixanta anys, però, es va fer un descobriment notable:
la clorpromazina. Des d’aleshores, gracies a aquest fàrmac i als que l’han
seguit, es poden limitar les manifestacions més molestes de la ‘manca de
judici’ sense haber de recloure ni de lligar a qui les manifesta. Aquest
descobriment i la seva aplicació, ha estat considerat una revolució (la cuarta)
dins de la psiquiatria. Pel que fa a les perspectives de curació (o de
reinserció) segueixen essent minses, però el trasbals general s’ha reduït
força.
Tots els antipsicòtics
actuen bloquejant alguns dels receptors de la dopamina i, en menor mesura, dels
de la serotonina. Amb aquestos bloquejos s’aturen o disminueixen un gran nombre
de funcions, incloses moltes d’aquelles que classifiquem com a ‘simptomes de
bogeria’. I també d’altres que son molt necessaries, l’aturada de les quals provoca
els notables efectes secundaris que acompanyen aquesta mena de medicació. Si
aquest tipus de solució la traspassesim al camp de l’informàtica, sería com
arreglar una ‘penjada’ de windows a base de tallar algunes conexions de la
placa base.
Em resulta soprenent la
quantitat d’afirmacions gratuïtes (sense cap estudi que les recolzi) que es fan
respecte a l’etiologia de l’esquizofrènia. És lloc comú atribuir-li causes
neurològiques. Jo, professionalment aliè al tema, em limito a constatar la
quantitat d’afirmacions contradictòries per part dels especialistes del sector.
Fins i tot l’ American Psychiatric Association, l’editora del DSM (un manual de
referència per a la psiquiatria), es va veure obligada a declarar que “no es
coneixen lesions patològiques o anomalies genètiques que es puguin utilizar com
a marcador biològic d’un trastorn mental determinat o d'un grup de trastorns”.
Els humans tenim afició a les explicacions ad-hoc. Fa pocs segles es deia
que la fusta cremava perquè contenia ‘flogist’ i que les pedres no cremen
perquè no en tenen. I avui, en un altra camp, per explicar algunes de les
observacions astronòmiques, resulta intelectualment més comfortable imaginar
una hipotètica ‘matèria fosca’ abans d’haver-se’les amb alguna de les teories
MOND, malgrat aquesta última hipòtesi sigui més senzilla i expliqui major part
de les observacions. De la mateixa forma, sospito que per a moltes persones
resultaria més còmode poguer tractar els trastorns mentals amb fàrmacs o
quirofan, tal com es fa amb les enfermetats corrents, abans que intentar
comprendre coses tan complexes com la ment humana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario