miércoles, 16 de febrero de 2011

BOGERIES, reflexions al voltant del tema



Michel Foucault, en algun lloc de la seva "Història de la bogeria en l'època clàssica", destaca la situació liminar del boig: Alhora amenaçadors i ridículs, se’ls tancava a les portes de la ciutat –ni fora ni dins. I aventura que aquesta situació es manté fins avui, si considerem que als afectats per trastorns mentals els col·loquem als límits de la nostre consciència (això sería aquell punt en que no s’hi pensa gaire però tampoc s’oblida del tot).

Començo per examinar la paraula ‘boig’. La definició ‘mancat de judici o de raó’ sembla tan difosa que se li pot aplicar a gairebé qualsevol persona, al menys en alguns moments de la seva vida. L’ús que fem d’aquesta paraula també està plè d’ambigüitat. Sovint diem ‘boig’ per significar ‘molt’ o ‘en quantitat desmesurada’, com al dir ‘està boig pel futbol’. Cap dona s’ofen si li diuen ‘estic boig per tu’. Ningú s’ofendria si li deiem ‘estàs boig’ davant d’una seva actuació especialment agosarada.

Aleshores, ¿ a qui considerem boig de veritat, en el sentit de dur-lo a un psiquiatra ?
A qui té un comportament, per activa o per pasiva, que xoca amb les persones del seu entorn. El que xoca no és la manca de raó, sino algunes de les maneres en que això es manifesta, és a dir, alguns comportaments. I el xoc succeix amb les persones amb qui tracta, el seu entorn.

Això de xocar tampoc és completament clar. Certament, el boig no respecte les normes i convencions socials que son part essencial de la civilització (recordem que ‘civilització’ vé de ‘civitas’: els ciutadans al tenir tracte freqüent els uns amb els altres, creen normes de convivència –escrites o implicites– que permeten la interacció sense topades); però a diferència d’altres elements que també xoquen (com per exemple els qui no respecten la propietat aliena, o professen ideologies o religions molt diferents de les del seu entorn), els bojos gaudeixen d’un status especial; tot i ésser considerats transgressors, reconeixem un caracter involuntari a les seves transgressions. Romanen, per a la societat, en una espècie de llimb, ja que no poden ésser admesos ni tampoc castigats. “Ni admesos ni castigats” vol dir que son apartats, ja sigui foragitant-los o recloent-los.

Però el xoc implica no–acceptació. Per comparar: de tant en tant algú troba que s’han d’eliminar persones d’una certa raça, d’una certa ideología o d’una certa religió. I si aquesta opinió coincideix amb la del seu entorn, se-l considera patriota (tot i que, per part d’altres grups, se-l consideri criminal). Però si algú declara que s’ha d’eliminar un determinat grup humà amb el que no hi ha conflicte (per exemple: hauriem d’expulsar a les persones amb ulls verds), aleshores és clar que es tracta d’un boig que diu bogeries. Tan sols assenyalo que els xocs no depenen només “d’un determinat comportament”, cal una diferència amb el que es considera ‘normal’ o ‘anormal’ en l’entorn on es produeix. I el que és perfectament acceptat en un païs i època, es considera bogeria en un altra lloc o moment. Això conecta amb la dita de Goethe de que "la bogeria, a vegades, no és altra cosa que la raó presentada sota una forma diferent".

Les formes de foragitar o recloure canvien en el temps. Avui ningú no entregaria un familiar trastornat als mariners d’algun vaixell perque el desembarquin lluny de casa seva. Però no és estrany entregar al dit familiar a una institució per tal que ‘el cuidi’, lluny del seu nucli familiar. No oblidem que totes aquestes actuacions sempre estan motivades per la protecció; en primer lloc per a la protecció dels que es consideren mentalment sans, ja que tenir cura d’una persona afectada d’un trastorn mental és, com a mínim, esgotador; i en segon lloc, per tal de preservar la resta de salut (la física) de l’afectat; salut que, sovint, no entre dins del seus temes d’interès.

En relació a la reclusió, fa poc més de dos segles Pinel va gosar treure les cadenes a persones tancades per la seva ‘manca de judici’. Quan posar cadenes va passar a considerar-se un tracte ‘poc humà’, es varen trobar alternatives (com ara la camisa de força). Fa cosa de seixanta anys, però, es va fer un descobriment notable: la clorpromazina. Des d’aleshores, gracies a aquest fàrmac i als que l’han seguit, es poden limitar les manifestacions més molestes de la ‘manca de judici’ sense haber de recloure ni de lligar a qui les manifesta. Aquest descobriment i la seva aplicació, ha estat considerat una revolució (la cuarta) dins de la psiquiatria. Pel que fa a les perspectives de curació (o de reinserció) segueixen essent minses, però el trasbals general s’ha reduït força.

Tots els antipsicòtics actuen bloquejant alguns dels receptors de la dopamina i, en menor mesura, dels de la serotonina. Amb aquestos bloquejos s’aturen o disminueixen un gran nombre de funcions, incloses moltes d’aquelles que classifiquem com a ‘simptomes de bogeria’. I també d’altres que son molt necessaries, l’aturada de les quals provoca els notables efectes secundaris que acompanyen aquesta mena de medicació. Si aquest tipus de solució la traspassesim al camp de l’informàtica, sería com arreglar una ‘penjada’ de windows a base de tallar algunes conexions de la placa base.

Em resulta soprenent la quantitat d’afirmacions gratuïtes (sense cap estudi que les recolzi) que es fan respecte a l’etiologia de l’esquizofrènia. És lloc comú atribuir-li causes neurològiques. Jo, professionalment aliè al tema, em limito a constatar la quantitat d’afirmacions contradictòries per part dels especialistes del sector. Fins i tot l’ American Psychiatric Association, l’editora del DSM (un manual de referència per a la psiquiatria), es va veure obligada a declarar que “no es coneixen lesions patològiques o anomalies genètiques que es puguin utilizar com a marcador biològic d’un trastorn mental determinat o d'un grup de trastorns”.

Els humans tenim afició a les explicacions ad-hoc. Fa pocs segles es deia que la fusta cremava perquè contenia ‘flogist’ i que les pedres no cremen perquè no en tenen. I avui, en un altra camp, per explicar algunes de les observacions astronòmiques, resulta intelectualment més comfortable imaginar una hipotètica ‘matèria fosca’ abans d’haver-se’les amb alguna de les teories MOND, malgrat aquesta última hipòtesi sigui més senzilla i expliqui major part de les observacions. De la mateixa forma, sospito que per a moltes persones resultaria més còmode poguer tractar els trastorns mentals amb fàrmacs o quirofan, tal com es fa amb les enfermetats corrents, abans que intentar comprendre coses tan complexes com la ment humana. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada