El que vull aconseguir

<span style=""></span><span style=""><span style="background-color: rgb(207, 226, 243);"></span></span>El Que Vull Aconseguir


“CREURE MENYS EN ELS TRASTORNS, I MÉS EN LES PERSONES”


Presentació :
em dic Pere Montaña Altés i fa alguns anys un fill meu va ésser diagnosticat amb esquizofrènia paranoide. Al llarg d'aquest temps he tingut ocasió i interès per anar descobrint com funciona la sanitat al voltant dels trastorns mentals, les problemàtiques que els envolten, el desconeixement que en tenim, els mites que els acompanyen; i tota mena d'actituds enfront dels trastorns.
Amb què m'he trobat :
1) amb diagnòstics precisos, però de trastorns imprecisos i mal compresos.

2) amb tractaments basats –al menys parcialment– en meres suposicions, inadequats –al menys parcialment– quan les suposicions resulten falses.

3) amb actituds de fatiga i resignació per part d'afectats i dels seus familiars, i amb actituds de paternalisme i obcecació per part de professionals del sector.
(a continuació explicaré millor aquestos tres punts)
Amb quina autoritat parlo :
la del comensal que –sense ser cuiner– sap reconèixer quan un plat està massa salat; la de qui constata que alguns dels mals resultats en el tractament dels trastorns mentals son totalment previsibles i evitables.
Què vull :
Arribar a disposar de millors tractaments dels que, fins ara, he arribat a conèixer. M'agradaria trobar o millorar (o fins i tot crear) un lloc on s'apliquin els coneixements actuals sobre els trastorns mentals, i també els d'altres camps. I no s'apliquin els procediments que s'ha verificat no aporten resultats satisfactoris.
Què proposo :
Crear un grup de treball (amb la participació d' afectats , de familiars , i de professional del sector) per a definir què tenim i què volem; què s'hauria d'aplicar i què no s'hauria d'aplicar en el tractament de les esquizofrènies i altres trastorns; per, posteriorment, dur-ho a la pràctica (en algun dels centres ja existents o en un de nova creació).
Contacte :
email: pere.montana.altes@gmail.com
blog: http://vadetrastorns.blogspot.com/

1) Diagnòstics precisos, però de trastorns imprecisos i mal compresos.



CLASIFICACIONS


En totes les activitats humanes classifiquem els materials amb que treballem segons grups de característiques comunes. Si ens disposem a posar roba a la rentadora, la classifiquem segons el tipus de rentat que anem a aplicar. Si treballem en un taller de reparació d'automòbils, separem els treballs de planxa, els de la part elèctrica, etc. Si hem de donar algun tipus de formació, classifiquem els alumnes de forma que formin grups el més homogenis possible per adequar les classes al grup, i per tal que aquestes siguin més profitoses.
En un hospital succeeix el mateix: els pacients es classifiquen en diferents categories; aquells que no poden menjar tal o qual cosa, aquells a qui s'ha de prendre la pressió més freqüentment, aquells a qui no es pot visitar sense portar mascareta, etc. etc. I tothom s'adona que aquesta classificació és merament funcional, per a l'organització del treball; relacionada, però diferent de les dolences que pateixin els pacients.
En el tractament dels trastorns mentals, també calen classificacions, i al llarg del temps se n'han fet moltes. En general, cada especialista o cada escola ha fet la seva, d'acord amb les seves experiències, les seves premisses filosòfiques i les seves presumpcions ideològiques.
Des de fa molts segles, en cultures molt diferents, s'ha observat que hi ha persones que al principi de l'edat adulta pateixen un trastorn. Manifesten percepcions i creences molt diferents de les del seu entorn. Al segle XIX van anomenar-ho ‘demència precoç', és a dir, s'establia un paralelisme amb, i una diferenciació respecte de, la ‘demència senil'. A principis del segle XX es va encunyar la paraula ‘esquizofrènia' (ment dividida), referida a aquest trastorn i, ja d'entrada es va parlar de ‘les esquizofrènies', és a dir un agrupament de diferents trastorns que es consideraven relacionats. Tot i els intents de comprensió, no hi havia cap explicació convincent de causes, ni tampoc teràpies efectives.
A la decada de 1940, s'usaven molt els criteris de Kurt Schneider per diferenciar una esquizofrènia d'altres psicosis, sense que això aportés una major comprensió. Tant és així, que aquest autor en una publicació de 1950 declara: «Jo no puc dir que això sigui una esquizofrenia sino que a això li dic esquizofrenia o, bé, que això és el que avui anomem correntement una esquizofrenia».
Cal assenyalar que quan volem definir un objecte o fenomen que coneixem bé, cerquem els trets determinants, els més característics. Com que tenim clar què és un gat i què és un gos, podem fàcilment definir el més essencial i el que més diferencia un gat d'un gos. Però quan no és així, basem la classificació en els aspectes que més ens criden l'atenció, siguin o no siguin rellevants. Si no sabéssim res de química i no comprenguéssim els fenòmens que veiem, podríem classificar les reaccions químiques com les “que fan bombolles”, les “que deixen un precipitat de color groc”, etc. Sense conèixer els elements químics i sense la comprensió de com s'enllacen aquestos elements, només parlaríem d'aparences.
I quan es tracta de caracteritzar trastorns que no comprenem bé, tan sols podem aspirar a trobar aproximacions successives que cada cop siguin més precises en separar què és i què no és un trastorn diferenciat d'altres, com es generen i com podrien sol·lucionar-se. El fet és que els psiquiatres són éssers humans i amb més o menys coneixements han d'atendre els problemes que se'ls presenten.


Els DSM (Diagnostic and Statistical Manual


Per a clasificació dels trastons psiquiàtrics hi ha dos manuals amb autoritat per sentar càtedra: el DSM (de l'APA) i el CIE (de l'OMS); tot i haver nascut en entorns diferents i (anys enrera) haver estat força diferents, actualment descriuen els trastorns de manera similar i compatible una amb l'altra. Mirem una mica l'història del DSM. Les successives edicions d'aquest manual es numeren I, II, III, IV. La propera, la V , està anunciada per al 2013.
Versió del DSM
Any
Nombre de diagnostics
Nombre de pàgines
I
1952
106
130
II
1968
182
134
III
1980
265
494
III-R
1987
292
567
IV
1994
297
886
[Font: American Psychiatric Association, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders , I–IV

(Washington, DC: American Psychiatric Association, 1952, 1968, 1980, 1987, 1994). ]
 
Al 1952, es va fer un esforç realment notable per part de l'American Psychiatric Association amb la preparació i edició del “Diagnostic and Statistical Manual. MENTAL DISORDERS”, és a dir “ DESORDRES MENTALS, Manual Estadístic i de Diagnòstic ”, que constituïa l'apartat de malalties psicobiològiques de la quarta edició del “Standard Nomenclature of Diseases and Operations”. Aquest treball tenia com a finalitat declarada la uniformització de la nomenclatura dels desordres mentals. La utilitat d'una nomenclatura compartida és fonamental per als intercanvis d'informació entre els professionals d'aquest àmbit; de forma semblant, per a l'estadística (l'acumulació de dades és la primera part de la tasca científica); i també per a la atendre de manera semblant als que presenten característiques semblants.
Cal tenir en compte que en el temps de les dues primeres edicions, per la visió de la psiquiatría dominant als estats units, no es considerava massa important el tema dels diagnòstics, ja que en qualsevol cas s'entenia que l'important era descobrir el conflicte subjacent. Però diferents forces varen confluir per a fer una revisió profunda de la psiquiatría i del DSM. Per una banda a la psicoanalisi se li trobaven més defectes i per l'altra les companyies farmaceutiques necessitaven diagnòstics de malalties ben delimitades per tal de vendre els seus productes (els primer antipsicòtics) a través de les assegurances, tal com es feia per la resta de medicaments. En aquest context va neixer el DSM-III, que aproxima criteris amb els del CIE, reestructura la seva classificació, l'amplia, fa les descripcions multiaxials, i recolza la medicalització dels tractaments.
El DSM-III va posar èmfasi en les categories de malalties en lloc dels límits borrosos entre comportaments normal i anormal, dicotomies en lloc de dimensions, i en els símptomes manifestos més que no pas els mecanismes etiològics subjacents

[ A. Horwitz, "Creating mental illness", (2002)] 

Val a dir que, des d'aleshores, les companyies farmacèutiques han augmentat el seu pes dins de la professió psiquiàtrica, en forma de publicitat a les revistes de l'àmbit, amb l'esponsorització de congressos, contractació de conferenciants, etc. Fins al punt que recentment el tema va arribar al Congrés dels Estats Units, constatant que en alguns estats que varen fer la comparació, les farmacèutiques aporten més diners a la psiquiatria (metges i associacions) que a la resta d'especialitats mèdiques (on ja n'hi aporten molt). El debat és molt interessant i necessari, però ara ens apartaria del tema de la classificació dels trastorns mentals.

[per aquest tema podeu buscar articles de: Lisa Cosgrove, Eugenia Tsao, Melissa Pearrow, Alison Bass, Harold J. Bursztajn, Sheldon Krimsky, entre d'altres]

L'Experiment de Rosenham 

Al 1972, en un experiment que esdevingué famós, un grup d'investigadors no van tenir cap dificultat per fer-se ingressar i ésser internats en diferents hospitals psiquiàtrics (diagnosticats majoritàriament amb esquizofrènia), simplement usant el subterfugi de dir que sentien una veu dins del seu cap. La segona part de l'experiment, consistent en advertir als hospitals que repetirien la visita de pseudopacients (sense fer-ho, però), va aconseguir que els mateixos hospitals reenviessin a casa un nombre elevat de pacients reals.

[ David L. Rosenhan, "On being sane in insane places", Science – 19/01/1973 ]


El DSM IV (i IV-TR)


Al 1994 es publica la quarta versió del DSM, amb ampliació del nombre de ‘trastorns mentals', fins incloure comportaments absolutament naturals però que, si causen molèsties a algú, son medicables (com l'adolescència, que si la classifiquem com a ‘trastorn negativista desafiant', ja se li pot receptar algun fàrmac). En el DSM-IV el sistema de diagnòstic multiaxial s'amplia i es perfecciona, les descripcions s'allarguen i, segons diu ell mateix, es prioritza ‘la fiabilitat sobre la validesa', és a dir, la repetitibilitat dels diagnòstic abans que l'exactitud. També cal dir que mancant un major coneixement, i sense mesures objectives, l'elecció dels símptomes que definiran un trastorn s'efectua per votació entre un panell de psiquiatres.

En el DSM-IV no s'assumeix que cada categoria de trastorn mental sigui una entitat separada, amb límits que la diferencien d'altres trastorns mentals o no mentals. Tampoc hi ha certesa que tots els individus que pateixin el mateix trastorn siguin completament iguals ” (estic citant el propi DSM-IV), “ La inclusió d'un trastorn en la classificació no requereix l'existència d'una etiologia coneguda ”, “ Els criteris diagnòstics específics han de servir com a guies i usar-se amb judici clínic, sense seguir-se a peu de la lletra com un llibre de cuina ”.

Què hi ha d'equivocat en el DSM?
“No és difícil arribar a una llista de problemes obvis. En primer lloc, els criteris inclouen només alguns símptomes característics d'un trastorn determinat. No es va pretendre que aquestos proporcionessin una descripció completa. Més aviat, es varen concebre com a 'guardabarreres' -el mínim de símptomes necessaris per fer un diagnòstic. Però el fet que en molts contextos clínics i de recerca sovint s'utilitza el DSM com a llibre de text bàsic, o el principal recurs de diagnòstic, els estudiants en general no coneixen altres possibles signes i símptomes importants o interessants que els inclosos en el DSM.
En segon lloc, el DSM ha tingut un impacte deshumanitzant en la pràctica de la psiquiatria. Històricament -la eina central d'avaluació en psiquiatria-, amb freqüència s'ha reduït a la utilització de les llistes de comprovació del DSM. El DSM desanima els metges de conèixer al pacient com a persona individual, a causa del seu enfocament secament empíric.
En tercer lloc, la validesa s'ha sacrificat per aconseguir fiabilitat. Els diagnòstics del DSM han donat als investigadors una nomenclatura comú, però probablement equivocada. Encara que la creació de diagnòstics estandaritzats que facilitin la investigació va ser un objectiu prioritari, els diagnòstics del DSM no són útils per a la investigació a causa de la seva falta de validesa”.
[ Nancy C. Andreasen, "DSM and the Death of Phenomenology in America: An Example of Unintended Consequences", Schizophrenia Bulletin vol. 33 no. 1 (2007)]


MODES i OBLITS 

En psiquiatría, com en tots els àmbits, hi ha modes. Les teories i formulacions i maneres de fer s'adopten, abandonen i reprenen, en un ball lent i continuat. En ciència cap resultat és permanent: hi ha, però, algunes formulacions que resisteixen millor el pas del temps, això és, que resulten funcionals tot i altres avenços.
Karl Menninger, psiquiatre dinàmic capdevanter en el seu temps, va argumentar que la separació dels trastorns mentals en categories discretes amb simptomes característics únics, el modus operandi científic de la medicina, era un error. En canvi, Menninger veia tots els trastorns mentals "reduibles a un procés psicosocial bàsic: la fallida per adaptar-se al seu entorn per part de l'individu que el pateix. . . . les fallides d'adaptació poden variar des de lleus (neuròtics) a les de major gravetat (psicòtics), però el procés no és discontinu i les malalties, per tant, no són discretes "(Wilson, 1993). En comptes de tractar els símptomes del trastorn mental, va instar els psiquiatres per explicar com la incapacitat de l'individu per adaptar va succeir i el seu significat per al pacient. En altres paraules, "Què hi ha darrere del símptoma?" (Menninger, 1963).
Carl Jung, en la seva autobiografia, diu, "A través del meu treball amb els pacients em vaig adonar que les idees paranoides i al·lucinacions contenen un germen de sentit .... La culpa és nostre si no les entenem .... Sempre em va resultar sorprenent que la psiquiatria hagués de trigar tant de temps per arribar a mirar el contingut de les psicosis".
Angel Martínez Hernáez, antropoleg i psiquiatre, al preguntar-se què hi ha darrera un símptoma, mirant-ho des de perpectives ben diferents com són l'antropologia i la psiquiatria, mostra la diferència que hi ha entre patir un tic a l'ull i fer l'ullet. Qui només veu un tic, només veu el moviment involuntari d'alguns muscles. Qui s'adona que algú està fent l'ullet, pot descobrir multitud d'intencions i de significats. Esmenta un cas real que mostra, davant dels mateixos fets, la divergència entre el diagnòstic fet per un psiquiatre i la descripció feta per un antropoleg.

[veure: Angel Martínez Hernáez, "Antropología versus psiquiatría: el síntoma y sus interpretaciones" publicat a la revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría; 1998, 18 (068)]


Tot limitant-nos a l'esquizofrènia (per simplificar), ens trobem que:
•  Ningú sap definir amb certesa què és exactament; les esquizofrènies constitueixen un agregat de trastorns, amb manifestacions tan diverses com la l'expressió excessiva de les emocions o la manca total d'expressió de les emocions.
•  Si es consulta el manual on es defineixen els criteris diagnòstics, aquest reenvia el judici definitiu als professionals que ..
•  .. utilitzen el dit manual per extreure'n criteris.
Per moltes voltes que li donem, un diagnòstic d'esquizofrènia vol dir –tan sols– que el subjecte compleix els criteris especificats en un manual que s'autodefineix i es reconeix de validesa limitada, o que presenta símptomes i signes semblants als d'altres casos que varen ésser diagnosticats a partir d'un manual similar. No hi ha cap mesura objectiva (com, p.ex. pressió arterial, nombre de leucocits per mm 3 , etc.). Desconeixem com es genera. No sabem exactament què implica. Ni, molt menys, tenim cap fórmula per a superar-la (malgrat tenir constància d'algunes ‘curacions espontànies').
L'ignorància no és res de recriminable, forma part de la condició humana; Sócrates deia que la saviesa consisteix en reconèixer la pròpia ignorància. El problema no rau tant en un text com en l'ús que se'n fa. Davant d'un problema, el fet d'etiquetar-lo amb molta cura no ens acosta cap a la seva solució, a no ser que també augmenti la nostre comprensió. I el que ens allunya de tota solució és pretendre que el que es fa, ja és totalment adequat i que no hi ha res a millorar, o que les úniques millores possibles arribaran en forma de pastilles (dels que fan negoci de vendre productes als malalts, no de curar-los).
No és difícil trobar psiquiatres que ‘ segueixen al peu de la lletra com un llibre de cuina' ' la seva interpretació dels criteris descrits pel DSM, i es limiten a receptar l'antipsicòtic recomanat. Afortunadament, també hi ha psiquiatres capaços de veure persones darrera els casos, i miren d'apropar-se al conjunt de la problemàtica. (Aquestos últims formen part dels ‘professionals del sector' que busquem per participar en aquest projecte).


2) Tractaments basats –al menys parcialment– en meres suposicions, inadequats –al menys parcialment– quan les suposicions resulten falses. 
 

TRACTAMENTS

Diem ‘tractament' al conjunt de mitjans emprats per a la curació o l'alleujament d'un trastorn (o d'una malaltia). Un tractament s'aplica només a rel d'un diagnostic o d'una hipotesis de diagnòstic. I és concordant amb els coneixements i les suposicions del terapeuta.
N'hi ha de tots colors. La reclusió va ésser l'únic tractament durant molt de temps. A principis del segle XX varen estar de moda els banys amb aigua gelada. Fa 60 anys varen concedir el premi Nobel a l'inventor de la lobotomia (tot suposant que els mals rauen en els lobuls frontals, es destruia aquesta part del cervell, amb conseqüències facils d'imaginar). Els shocs insulínics varen ésser considerats molt útils quan, a rel d'un coma induït accidentalment, un pacient va millorar de la seva malaltia (d'altres no varen despertar) sense que s'esbrinés quin era el mecanisme; es va deixar d'usar cap el 1960. Els electroshocs ja no compten amb tant de predicament, però encara no s'han erradicat del tot.
La gran revolució va ésser el descobriment (accidental) de la clorpromazina cap el 1950. Ja no calien cadenes per mantenir tranquils als que no es comporten com els dels seu entorn. I més tard s'han descobert neurolèptics que no tenen tans efectes secundaris indesitjats. No és estrany que un pacient hagi de prendre medicació de per vida.
Les diferents vessants de la psicoteràpia, amb diferents graus d'èxit, es venen utilitzant des de fa més 100 anys. No son terapies agresives i no tenen els efectes colaterals indesitjats dels tractaments somàtics. Sovint, també s'empren combinacions de tractament amb un neurolèptic acompanyat d'alguna psicoterapia.


FRAGMENTACIÓ

En paraules d' Antonio Colodrón Alvarez:
La esquizofrenia está en el paciente, pero también en el medio que lo define y ofrece estímulos incoherentes. También está, y esto poco se advierte desde los criterios operacionales, en el bagaje de quien observa y en la situación concreta en que se hace. La esquizofrenia es un trébol y sus hojas el sujeto que la sufre, el medio que la alimenta y el explorador que la reconoce ”.


El desconeixement comporta la fragmentació. I el desconeixement de les esquizofrènies (com el d'altres trastorns) ha conduït a tractar cada aspecte en particular de forma independent. Es prescriuen antipsicòtics per amagar els simptomes més punyents –deliris i al·lucinacions– malgrat els efectes secundaris que comporten (diskinesia, atontament, increment de pes, etc.). Per una altra banda, de forma independent i no sempre, es tracta la desconexió social. Hi ha iniciatives (molt lloables!) per concedir respirs als familiars que batallen el dia a dia; també, per ensenyar-los a tractar amb els afectats. etc. etc.
Un tractament s'aplica al conjunt del trastorn només en la mesura que hi ha una visió de conjunt.



ENTORNS (lúdics, educatis, terapèutics)

El concepte d'entorn engloba moltes coses: l'espai arquitectònic, la disposició dels subespais per a les diferents funcionalitats, la decoració, els colors, els mobles, la llum i l'ombra, el so i el silenci, etc. etc. I també, naturalment, les relacions humanes que s'hi teixeixen.
En general, els éssers humans som capaços de crear entorns amb una finalitat determinada, sempre que sapiguem el que volem aconseguir. Per exemple podem crear un entorn propici per a festes, o propici a la lectura i al estudi, o idoni per alguns esports. L'interiorisme és una especialització en crear entorns. En l'àmbit industrial hi ha especialistes en definir i establir el lloc de treball més adeqüat (disposició de les eines, les màquines, etc).
Tothom s'adona que no es podria seguir una classe de grec en una sala de festes amb música disco a 120 dB. I en una escola bressol, conscients de les necessitats i les mancances dels infants, creem un entorn sense objectes punxeguts o que tallin. Sabem que per als infants que encara no han desenvolupat la psicomotricitat fina, els estris que tenen botons cal que siguin més grossos. etc. etc. L'entorn compleix per a la funció que s'hi desenvolupa el paper de la matriu femenina en la gestació d'un nou ésser.
Com deia fa un moment, lligat al concepte d'entorn hi ha les relacions humanes que s'hi teixeixen: com es plantejen i com es desenvolupen.
Tots els que heu treballat amb joves o heu tingut fills adolescents heu pogut observar que la resposta que hom obté depèn molt de com els tractes. Si insisteixes en destacar el caràcter conflictiu de la persona que tens davant, no trigues a tenir conflictes. Si parteixes de la premissa que és una persona en vies d'esdevenir adult, pot ser que aprengui a comportar-se com un adult. Els que, en la vostra feina teniu subordinats, sabeu que si d'una persona al teu càrrec t'encaparres en que és inútil, rendeix com a inútil. Però que si el tractes com a responsable i li atorgues responsabilitats en dosis creixents, pots arribar a tenir un col·laborador eficaç. Naturalment, hi ha més matisos en el tema, estic destacant tan sols un aspecte que considero fonamental.
Quan Quevedo es referia a la presó com “universidad del crimen” estava fent esment del mateix fenomen: agafes una persona ‘normal', fins i tot honrada, la tanques en condicions de pressió psicològica, frustració, moltes estones sense cap ocupació, males companyies, etc, i quan al cap d'un temps surti, tindràs un delinqüent.
Vull fer notar que una sobreprotecció pot ser tan nociva com el seu invers; no cal tenir cap mala intenció per a provocar mals.
Els infants, els avis, als malalts, els tractem d'acord amb les seves capacitats, no com a inútils. Una persona que s'ha trencat la cama no té les mateixes capacitats del que no ha patit traumatisme, però no per això el tractem d'incapaç. M'agradaría poguer dir el mateix respecte a les persones amb trastorns mentals, però en molts àmbits –fins i tots psiquiatrics– no és així. Encara no.


ENTORNS PSIQUIÀTRICS

Agafem una persona que en algun moment de la transició jove-adult no ha arribat a encaixar totes les peces i en el seu comportament manifesta el que en diem un ‘trastorn de personalitat'; i a aquesta persona la tanquem, junt amb altres persones que pateixen dificultats més o menys semblants (potser no gaire), en un entorn amb el que no està familiaritzat, amb poc espai, on l'oci és forçat i es permeten molt poques activitats (tot i que es permeti fumar). Amb molt poca disciplina però amb molt clares limitacions a la llibertat individual. On són paleses les mesures de seguretat en portes i finestres. I deixes clar que els ‘pacients' son diferents de les altres persones que estan ‘a fora'. Que pateixen algun mal que els ha caigut del cel o dels gens o de no se sap on, i que estan allà estan per ésser ‘curats', també des de fora, com el suposat origen del trastorn.
I en aquest entorn ¿ què esperem aconseguir ?
El fet és que, a diferència del que passa amb una escola bressol, no coneixem amb precisió amb quines habilitats compten i de quines manquen els usuaris de l'espai (deixant de banda la no homogeneïtat del conjunt de pacients). La comprensió general dels trastorns mentals és molt limitada. Les fronteres entre la ‘normalitat' i el ‘trastorn' resulten difoses; els límits entre un trastorn i un altra son artificiosos; i el coneixement sobre les causes, inexistent. Per exemple, s'han fet diferents estudis que mostren la heredabilitat de l'esquizofrènia, però no s'ha arribat a determinar o quantificar quin paper hi juguen els factors genètics i quin els ambientals. Hi ha hipòtesis psicològiques (com la del doble vincle) que, si bé son plausibles, no han rebut confirmació experimental més enllà d'alguns casos aïllats.
En aquest context, l'entorn -tots els aspectes de l'entorn- son encara més determinants.


VISIÓ ANTIGA, VISIÓ MODERNA

Considerar els trastorns mentals iguals que les malaties somàtiques (com ara una apendicitis, o una pneumònia), és adeqüat per treure (al menys part) de l'estigma que encara comporten; però aquesta equiparació indueix a engany: els trastorns mentals són més complexes i afecten més aspectes de la persona que els pateix i de les del seu entorn.

Cal insistir:
Malgrat algunes afirmacions ambigües no hi ha encara al dia d'avui establerta cap causa biològica de cap trastorn psicològic per molt 'malaltia mental' que es digui.
[per aquest tema podeu buscar articles de: Héctor González Pardo, Marino Pérez Álvarez, Antoni Talarn, Al Siebert, entre d'altres. O la declaració de la pròpia APA a l'estiu del 2003 a Pasadena (California)]

Tot i que hi pugui haver factors bioquímics, els factors ambientals hi juguen –com a mínim– un paper important. Per comparar: una persona que pateix por, sigui per causes reals o imaginaries, pateix por, no un excés d'adrenalina a la sang. I no s'arregla la seva situació amb cap fàrmac (tot i que, puntualment, un sedant pugui ser molt útil).
I hi ha una altra cosa que m'agradaria ressaltar: pretendre que una persona amb un trastorn de personalitat és simplement el receptor d'una loteria que li ha tocat, constitueix l'imatge invertida, però idèntica, de considerar-lo posseït pel diable; en ambdós casos tenim un ‘subjecte passiu' –del qual tenim cura, o al que maleïm– enlloc d'un ésser humà amb les seves febleses i potencialitats. al que cal ajudar, però que pren decisions i efectua accions sobre la seva propia vida .

“... donat que llibertat implica responsabilitat, es fàcil veure l'arrel de l'atractiu de l'esclavitud: promet l'alleugement de la responsabilitat”.

[Thomas Szasz - Esclavitud Psiquiàtrica]

“Renunciar a la llibertat és renunciar a la qualitat d'homes, als drets d'humanitat i fins i tot als deures”.

[Jean-Jacques Rousseau - El contracte social]



Sigui quin sigui el grau de comprensió que en tinguem, un trastorn mental és un problema real i cal trobar-li alguna solució real. I un cop se li ha aplicat un nom al trastorn , cal aplicar un tractament a la persona . I el cas és que tot tractament pressuposa, explícitament o implícita, una certa idea del problema que pretén solucionar. I mentre no hi hagi una comprensió més profunda dels trastorns, els tractaments es faran en base a moltes suposicions.
Si suposem que un trastorn mental és una malaltia exclusivament somàtica, aplicarem un tractament exclusivament encaminat a modificar el funcionament d'alguns neurotransmisors (perquè l'estat de l'art en aquest terreny, no arriba a filar més prim). I si suposéssim que és un problema exclusivament psicològic, aplicaríem un tractament exclusivament psicològic (estic senyalant tan sols els dos enfocaments bàsics).
El cas és que quan deixem de banda alguna de les hipòtesis (que no hagi estat refutada), deixem de banda també algunes de les possibilitats de millora. I hi ha coses més greus. Si oblidem que el qui pateix un trastorn mental és una persona (és a dir, que se li poden aplicar tots els coneixements de medicina, de psicologia, de pedagogia, de relacions humanes, etc.) deixem de banda una gran quantitat de possibilitats de millora humana i clínica. És clar que tot ésser humà és diferent dels demés, i per arribar a superar les seves dificultats en particular, s'haurà de recolzar en les seves capacitats en particular; aquelles de les que ja disposa. I, a diferència d'algunes dificultats que resulten paleses (de les que emprem per a catalogar símptomes i signes), tant dificultats profundes o interiors, com capacitats latents o poc explotades resulten invisibles a primera vista. De fet, invisibles tant pel terapeuta com pel subjecte.
La situació, però, és que algunes persones superen trastorns de forma no compresa ni atribuïble de forma exclusiva al tractament, mentre d'altres pateixen un deteriorament, malgrat els tractaments aplicats.


3) actituds de fatiga i resignació per part d'afectats i dels seus familiars, actituds de paternalisme i obcecació per part de professionals del sector.

No afegiré res que no hagi experimentat i observat el qui ha passat hores en la zona de psiquiatria d'algun hospital.
Un trastorn mental comporta (o vol dir) un desencaix de la persona amb el seu entorn i amb els reptes normals de la vida. Amb el trastorn aquestos esdevenen més grans. El primer propòsit dels antipsicòtics és treure l'agitació i aportar calma mental.
Per alguns trastorns, els subjectes poden requerir molta atenció dels familiars o cuidadors. I quan aquestos, a més, no saben com tractar-los, la situació és intensament estressant.
Quan hom explica als amics i coneguts que tens un fill diagnosticat amb esquizofrènia, molts d'ells mai més tornen a preguntar-te pel teu fill. Ens enfrontem a un dels tants tabús de la nostra societat. És molt interessant i necessari parlar obertament dels trastorns mentals.
Els psiquiatres, simples éssers humans, acostumen a tenir les pròpies opinions en gran estima. I és facil que transmetin el que és només la seva opinió, o una corrent d'opinió, com si fos una realitat comprovada. Així, no és dificil trobar (separadament !) que dos psiquiatres emetin pronòstics diferents per al mateix pacient. Si enlloc de dos psiquiatres consulteu un psicoleg i un psiquiatre, la diferència pot ésser encara més notable.
Un minim sentit de prudència invita a no crear falses esperances, sobretot davant d'un pronòstic greu. Quan, a més, el psiquiatre creu en la ‘incurabilitat' d'un trastorn mental, no sols evita crear expectatives de curació sino que tendeix a contemplar amb un xic de paternalisme a aquells a qui ( creu ell ) no tenen cap possibilitat. Obviament, aquest retrat és el d'un cert tipus de professional de la psiquiatria, bastant comú, però de cap manera aplicable a tots.

Quan posem junts tots els elements esmentats, tenim una situació que posa a prova al més templat. I és en aquesta mena de situacions on més necessari és una actitud positiva. Per positiva no vull dir creure que les coses succeiran de la manera que hom desitja; vull dir que per obtenir millores, en qualsevol situació, cal começar per creure que son possibles, que hi ha coses a millorar. Les dades, o la realitat si voleu, mostren coses ben diverses, de tots colors. Hi ha milloraments i empitjoraments sense comprendre el perquè. I cadascun decideix cap a quin cantó vol empenyer.





1 comentario:

  1. Pere, FELICIDADES por la entrada!! es lo que buscaba para reflexionar sobre el DSM V...si no te importa lo "copiaré y pegaré" en mi blog.
    Además como se describe y visión de los tratamiento y "entornos psiquiátricos", magnífico.

    Un abrazo

    Hilari

    ResponderEliminar